Ajuntament de Figaró-Montmany

Escut Ajuntament de Figaró-Montmany

IDIOMES:

  • MIDA DEL TEXT      

El municipi

ÈPOQUES MODERNA I CONTEMPORÀNIA

Reforma i reconstrucció de les esglésies del terme

Per adaptar la institució eclesiàstica al nou ordre sorgit de la crisi baixmedieval i per fer front a l'amenaça del sorgiment de la Reforma, el papat va convocar el concili de Trento (1545-1547, 1551-1552, 1562-1563). Trento va endegar una reorganització profunda de l'Església, tant internament com en la seva relació amb els fidels. Fou l'anomenada "Contrarreforma".


Una de les cares de la Contrarreforma fou la renovació material de les esglésies. En fou exemple la construcció del nou temple de Sant Pau de Montmany que va substituir l'església romànica consagrada a finals del segle XII. Les obres es van iniciar l'any 1586 i es van allargar com a mínim fins al 1609, quan es van beneir les capelles de Sant Llorenç i del Roser. Cal dir que mentrestant, també es van fer obres de reforma a l'església Sant Pere de Vallcàrquera, a la capella de Sant Rafael del Figaró (any 1581) i a l'antiga parròquia de Sant Cristòfol de Monteugues (any 1586).

La renovació material de les parròquies també va comportar l'aparició de capelles adossades als masos més rics. Així, a Vallcàrquera es va construir una capella al mas Xicola, que ja existia l'any 1581.

El creixement del nucli del Figaró

Des de finals del segle XV i principis del segle XVI, el Principat de Catalunya va rebre un gran nombre d'immigrants gascons, gavatxos o francesos expulsats del seu país per la superpoblació i les guerres de religió, i atrets a Catalunya pel buit demogràfic deixat per la Pesta i pel dinamisme econòmic generat pel desenllaç de la guerra civil i la revolució remença del Quatre-cents. Encara que aquesta arribada provocà algunes tensions i conflictes amb la població local, en general fou beneficiosa per al país, que tingué en els nouvinguts un factor decisiu per a la remuntada definitiva de la crisi baixmedieval. A banda dels francesos, altres forasters que s'establiren al terme de Montmany entre els segles XVI i XVII provenien de contrades de Catalunya on les condicions de vida eren més difícils, com la muntanya.

La vitalitat demogràfica a partir de 1500 va afavorir l'inici d'una embranzida constructora que acabaria donant una nova fesomia al terme. En gran part, la construcció de noves cases fou resultat dels establiments per fer casa i hort, realitzats pels pagesos i hostalers Figueró; en algun cas, els establiments afectaren fins i tot parts de l'antic mas Figueró, com aquella "torrassa vella del mas Figaró" establerta a en Xicola a mitjan segle XVI.

El nucli del Figaró es va desenvolupar mentre els altres veïnats que ja existien a finals de l'època medieval també s'anaven poblant, tot i que a un ritme menor. El veïnat de Faramelles, al voltant de Can Boget, ja estava constituït cap a l'any 1520 i fou un lloc preferent d'assentament d'immigrants francesos. El 1628, l'aglomeració ja rebia el nom inequívoc de "veïnat de Faramellas" i, el 1680, l'esment com a "raval de Fermellas" delatava la continuació del creixement.

A la parròquia de Vallcàrquera, a finals el segle XVII les cases noves també es feien a "los bachs del sot de Vallcàrcara", en terres del mas Dosrius, i al "soley del sot de Vallcarca".

El desenvolupament dels nuclis urbans va donar-se simultàniament al procés de reocupació dels masos rònecs que havien estat desocupats des de la Baixa Edat Mitjana, així com de la recolonització dels espais agraris abandonats. A Montmany, la recolonització dels vessants muntanyencs es va fer sota el signe de l'extensió de la vinya. La viticultura, però, que arribà a la major part de les terres conreuables del terme, va resultar greument afectada per la plaga d'oïdium que va assolar les vinyes del Vallès a mitjan segle XIX i després per la fil·loxera, que va arribar al terme del Figaró l'any 1895.

Els impressors Figueró.

Des de la segona meitat del segle XVII, a Barcelona hi havia una família d'impressors que procedia del mas i hostal Figueró de Vallcàrquera. El primer membre conegut de la nissaga fou Rafael Figueró (+1717), estamper i impressor documentat a partir de l'any 1647, que va viatjar a l'estranger a aprendre tècniques modernes i fundà a Barcelona una foneria de tipus. Entre els anys 1680-1770, els Figueró van imprimir una gran quantitat de llibres, alguns dels quals són veritables obres d'art (Harmonia del Parnàs, 1700; Males de Feliu de la Penya, 1709).

A partir de 1706, els Figueró foren impressors reials de Carles III i, després del nomenament, van rebre en exclusiva l'edició de les gasetes oficials ("Notícias Generales de Europa", 1701-1704; "Mercurio Veloz y Verídico de Noticias", 1706). Durant la Guerra de Successió i el setge de Barcelona, els Figueró van imprimir els informes de la defensa de la ciutat fins que el 1714 una bomba borbònica va incendiar el taller que l'imprimia.

Després de la caiguda de Barcelona, el 1717, el nét del primer Rafael Figueró, anomenat també Rafael, va continuar la tasca a la impremta, destacant en l'edició de goigs i altres publicacions.

Origen del santuari de Puiggraciós.


Sembla que la imatge de la Mare de Déu de Puiggraciós, trobada dalt del coll, presidí al segle XV un altar a Sant Pau de Montmany, segons el Pare Camós, que fou pelegrí a Montmany l'any 1657 i allí recollí la tradició local.

La primera notícia certa sobre la imatge de la Mare de Déu, en tot cas, es troba l'any 1508 i el 1636, quan la imatge es va situar en un lloc de privilegi del nou altar major barroc de la parròquia. La relació de la imatge amb la muntanya de Puiggraciós es va iniciar en una possible processó dels parroquians fins al coll on va ser feta la troballa, que va rebre així el nom de la Verge "plena de gràcia". La infrastructura eclesiàstica del Puiggraciós es va anar consolidant fins que el 1701 els parroquians van elevar súplica al bisbe de Barcelona perquè els permetés la construcció d'un temple, col·locar la primera pedra, treballar durant les festes si era necessari i posar-lo sota l'advocació de Nostra Senyora del Puiggraciós. Edificat sobre les terres de l'antic mas Miquel de Montmany, aleshores ja pertanyent a Can Nualart de la Garriga, el nou santuari es va inaugurar el 3 de setembre de 1711 i el 1733 ja s'hi feia la festa major de Puiggraciós pel Sant Nom de Maria (12 de setembre), en recordatori de la victòria contra els turcs davant de Viena de l'any 1686, i el santuari començava a rebre les primeres manifestacions de fervor popular en forma de nombrosos exvots. El 1737 s'estava acabant el retaule major, el mateix que es va perdre l'any 1936, considerat pels estudiosos com una magnífica obra d'art que sobtava per la seva opulència.

La Guerra del Francès i les guerres carlines


El segle XIX s'inicià amb el conflicte bèl·lic conegut a Espanya amb el nom de Guerra de la Independència i, a Catalunya, de Guerra del Francès (1808-1814). La guerra va afectar el terme des del principi. Així, el juny de 1808 passà pel camí del Congost el baró de Maldà, un dels molts barcelonins que abandonaren la capital després de la derrota francesa al Bruc, el baró deixà, per cert, una descripció ben trista del nucli del Figaró. Fou els anys 1809 i 1812, però, que la veritable guerra arribà al terme, degut al pas de columnes franceses pel Congost, els atacs que aquestes rebien de les guerrilles, les represàlies sobre la població civil local, i la presència de nombrosos refugiats arribats des d'Osona i, sobretot, de les terres del Vallès i Barcelona. Tot plegat va trasbalsar molt la vida local, que no es va començar a recuperar fins uns anys després de l'acabament formal de les hostilitats.

Després de la Guerra del Francès, no van desaparèixer ni la tensió ni els conflictes, ja que ben aviat van començar les divergències entre els absolutistes partidaris del manteniment de l'Antic Règim i els liberals, que s'allargaren durant bona part del segle XIX. Aquest conflicte s'embolicà amb les tres guerres carlines, iniciades per un conflicte successori a la Corona d'Espanya que ben aviat s'enverinà amb altres components polítics i socials. Després de la Guerra del Francès, no van desaparèixer ni la tensió ni els conflictes, ja que ben aviat van començar les divergències entre els absolutistes partidaris del manteniment de l'Antic Règim i els liberals, que s'allargaren durant bona part del segle XIX. Aquest conflicte s'embolicà amb les tres guerres carlines, iniciades per un conflicte successori a la Corona d'Espanya que ben aviat s'enverinà amb altres components polítics i socials.

La primera guerra carlina (1833-1840) es va localitzar sobretot a Navarra, el País Basc, el Maestrat i Catalunya. Fou un conflicte de gran duresa i crueltat, amb nombroses execucions de presoners i represàlies mútues que devastaren amples zones del país. Al Congost també hi van haver enfrontaments. Documentem el primer en el Diario de Barcelona de l'11 de novembre de 1835, que informava com "el benemérito comandante de armas de Granollers, Don Felipe Coll, el dia 4 de los corrientes, atacó y batió, con una columna de urbanos, a la facción de Puigoriol, en la rectoría de Montmany, hiriendo algunos y persiguiéndoles en su dispersión por las montañas del Congost, rescatando del poder de los facciosos al benemérito cura párroco de la Garriga".

La segona guerra carlina (1846-1849), també dita dels Matiners, es localitzà fonamentalment a Catalunya. Fou iniciada pels seguidors del pretendent Carles VI, als quals s'uniren partides de republicans i progressistes contraris a la política centralista del govern de Narváez. Instal·lats a la Garriga el novembre de 1848, els carlins (matiners, trabucaires) del cabdill Marçal "en el día 12 de los corrientes dieron, en la plaza mayor del presente pueblo, de 15 a 25 palos muy fuertes a Francisco Garriga, bagagero de Montmany" (Maurí, 1954, p. 181). El maig de 1849, els carlins encara rondaven per les muntanyes del Congost i bona part del Montseny

La presència de partides de carlins per les muntanyes, d'una banda, i, d'altra, la magnífica panoràmica que es divisa des del Puiggraciós, van fer que el govern edifiqués una torre de senyals, o telègraf òptic, que encara avui resta dempeus i que dóna la peculiar silueta al lloc. La torre de Puiggraciós, aixecada a un centenar de passes del santuari, sobre una petita elevació, és de base quadrada, feta amb pedra del país.

Modernització i resistències eclesiàstiques

Entre els segles XVIII i XIX les prerrogatives tradicionals de l'Església foren distribuïdes entre altres forces concurrents, com l'Estat o el municipi. El canvi no fou radical, sinó que hi hagué un període més o menys llarg en què les forces civils i les eclesiàstiques convisqueren i competiren. En aquest context, certs sectors del clergat català es posaren a la defensiva, adoptant ara el suport a Ferran VII, ara el carlisme, ara l'ultraconservadurisme. A partir de 1835, amb les desamortitzacions, l'abolició del delme i els assalts anticlericals, aquesta tendència es va acusar, sobretot a parròquies rurals com Vallcàrquera o Montmany, en les quals trobem a la segona meitat del segle XIX rectors endurits i enfrontats als seus parroquians i a les autoritats locals. Entre aquests destaca el rector Lladó, oposat a la Desamortització, que va inspirar la novel·la Els Sots Feréstecs de Raimon Casellas. A la parròquia de Montmany, de fet, fets com els descrits a la novel·la de Casellas van acabar provocant que els rectors es refugiessin a Puiggraciós, on rebien la protecció dels soldats destacats allí.

L'abandonament pràctic de l'església de Sant Pau va malmetre l'edifici i en provocà la ruïna. L'any 1910, el rector Pintó va tancar l'església i va instal·lar-se a l'ermita de Puiggraciós, la qual el 1921 estenia la seva jurisdicció sobre un total de 114 feligresos, repartits entre els municipis del Figaró, l'Ametlla, Bigues i Sant Quirze Safaja.

Un altre conflicte entre els rectors i els parroquians es donà a Vallcàrquera amb motiu del trasllat de la parroquialitat des de l'antiga església de Sant Pere al temple de Sant Rafael del nucli del Figaró, construït l'any 1776 i reformat el 1850. El trasllat, lògic tenint en compte el desenvolupament del nucli, es va allargar durant uns 25 anys per la resistència del rector de Vallcàrquera al canvi i al seu propi trasllat al Figaró, fins que el 1870 consta com a nova parròquia l'església del Figaró.

La millora de les comunicacions


El desenvolupament del nucli del Figaró, contrapunt de la marginació de les valls laterals del Congost, va dur aparellada la millora dels accessos al terme. En primer lloc, la carretera. A principis del segle XIX, el baró de Maldà s'havia referit al camí del Congost en termes no gens amables, dient que havia "a estonas mitg a tambullons las mulas en tot aquell camí de pujadas, baxadas y graonadas, dit lo Congost, de allò ben infama...que encara que lo donassen mil lliuras no hi tornaria a passar". La construcció de la nova carretera es va iniciar l'any 1846 i va acabar el 1851.

L'obra de la carretera va dur aparellada la construcció d'un nou pont sobre la riera del Congost, que l'any 1831 ja es considerava molt beneficiós per "a los particulares para el cultivo de sus tierras y recolección de frutos...al correo para no causarle detención en tiempos de las frecuentes avenidas...y a toda clase de gentes que en tiempo de llubias quedan impedidas en su tránsito". El pont ja estava acabat el 1849.

La carretera del segle XIX fou substituïda després com a principal via de comunicació del terme per la nova N-152 (actual C-17). Inaugurada entre els anys 1986-1987, l'obra va suposar la conversió de l'antiga carretera en una veritable autovia que ha esdevingut una de les vies més transitades de Catalunya. La construcció de la nova via -que dugué aparellada després la construcció de dos túnels sota la roca de Gallicant- ha millorat la connectivitat del Figaró i ha solucionat parcialment el problema de la circulació de vehicles per l'interior del nucli urbà; però al mateix temps ha generat noves i gravíssimes problemàtiques ambientals que encara actualment no s'han solucionat.

30 anys després de la construcció de la carretera del Congost arribà el ferrocarril. El projecte per a la construcció d'un ferrocarril des de Barcelona a Camprodon ja s'havia presentat a Madrid l'any 1844 i el 1859 ho havia estat el projecte específic de la línia entre Barcelona i Sant Joan de les Abadesses. La línia entre la Garriga i Vic es va inaugurar el 1875 i va arribar a Sant Joan el 1880. La construcció de la línia de ferrocarril també va comportar la construcció de tres importants viaductes entre la Garriga i el Figaró. Aquests viaductes encara es conserven i són, de sud a nord: el pont de Can Palau, que és el més gran, i altres de més curtes dimensions a prop del caseriu de Gallicant que salven per separat la riera del Congost i la carretera.

Com a nota curiosa apuntarem que abans de la construcció de l'estació del Figaró, el tren parava tot just a la sortida del túnel davant d'un baixador més aviat precari. Això va fer néixer la necessitat d'anar a rebre els que arribaven en tren cap al tard amb llums de petroli o "fanalets". Com que els que eren rebuts així eren, sobretot, estiuejants i altres visitants que arribaven a Figaró per la Festa Major, amb els anys, la necessitat esdevingué costum i, avui, s'ha incorporat com acte propi de la Festa Major.

L'estiueig al Figaró.


El fenomen de l'estiueig al Figaró s'inicià a principis del segle XX amb la millora de les comunicacions que va permetre l'ocupació de cases antigues i la construcció de noves residències per part d'estiuejants, principalment barcelonins. La presència d'estiuejants va anar augmentant i, així, l'any 1912 es deia que a la població autòctona calia "agregar en verano gran número de vecinos de temporada que en el presente año han pasado de 80 famílias. El vecindario de la temporada de verano va aumentando contínuamente cada año, pues en 1904 lo formaban sólo unas 30 familias, y esto es debido a que no sólo se construyen nuevas viviendas en terrenos aún no edificados sinó también otras nuevas y se restauran y embellecen otras, que enseguida pasan a ser ocupadas por forasteros".

Les conseqüències de la presència de nombrosos estiuejants foren importants per al municipi i la població local. N'hi havia, sens dubte, de preocupants, com l'ocupació de cases antigues, que anava "en detrimento del vecindario fijo, que por esta razón tiende a disminuir", o l'augment general de preus, mentre altres eren positius (adopció de mesures d'higiene pública, activació del sector de la construcció).

Actualment, l'empremta més evident de l'estiueig històric al Figaró és la presència d'imponents torres modernistes, edificis de gran bellesa comparables als que es troben en altres localitats del Vallès i que, en aquest cas, constitueixen el contrapunt ideal per a una vista a la vall de Montmany, on s'ambientà la novel·la igualment modernista de Raimon Casellas. Un altre testimoni de l'estiueig és el Casino del Figaró, inaugurat definitivament per a la temporada de 1935. 

La Guerra Civil

Després de l'aixecament militar, la guerra civil es va manifestar al municipi en la destrucció revolucionària de les esglésies parroquials i el santuari de Puiggraciós. També va haver-hi represàlies i algun assassinat. Passada aquest febrada inicial, però, i a banda dels fills del poble que van anar al front i de les penúries generals pròpies del temps de guerra, el problema principal amb què es va enfrontar el municipi fou la presència de nombrosos refugiats procedents de diversos llocs d'Espanya, fet que obligà a habilitar noves dependències i a treure el màxim partit dels recursos que podia proporcionar un municipi petit.

La guerra va acabar per al Figaró amb l'arribada de les tropes franquistes, els "nacionals", l'1 de febrer de 1939, tot i que mentre començaven els tràmits perquè els soldats supervivents tornessin a casa i començava, per a uns, la "liberación", per a molts altres s'iniciava la repressió i una postguerra que s'allargà masses anys...

Cal dir que, eclesiàsticament, la guerra va tenir com a conseqüència, l'any 1946, la definitiva vinculació dels afers parroquials que es feia a Puiggraciós a la parròquia de l'Ametlla, mentre no es restablís el culte a la de Montmany. El culte no es va restablir mai i, així, avui una bona part de l'antic terme parroquial segueix essent del municipi de Figaró-Montmany però eclesiàsticament depèn de la parròquia de l'Ametlla.

Figaró-Montmany, reptes de futur.


Durant la segona meitat del segle XX es van produir transformacions profundes que expliquen el Figaró-Montmany d'avui. Entre aquests canvis, cal destacar l'arribada d'immigrants des de l'estat espanyol, primer, i d'altres indrets després; l'arraconament progressiu de l'agricultura per la industrialització i els serveis; i l'adscripció del terme a les dinàmiques generals (culturals, econòmiques, urbanístiques fins i tot) que afecten tots els països occidentals avançats actualment.

L'arribada a Figaró-Montmany d'immigrants procedents de l'Estat espanyol després de la Guerra Civil es va produir en una primera fase, no per l'atracció exercida per l'economia catalana -molt tocada per la guerra- sinó pels efectes immediats de la contrarreforma agrària franquista a les àrees de latifundisme, que generava l'expulsió d'amplis contingents de pagesos sense terra, i per les dificultats per sobreviure en general. La majoria d'aquests immigrants es van establir al municipi. Els darrers 15-20 anys, el municipi també ha vist l'arribada d'una nova immigració provenint de tot el món, especialment de l'Amèrica Llatina, del Magrib i l'Europa de l'Est. Es tracta de moviments migratoris perfectament comprensibles donada la lògica del sistema capitalista mundial, i responen tant a les necessitats objectives de mà d'obra i coneixements per part de les economies dels països enriquits com a les expectatives de millora de la qualitat de vida per part d'una gran part de la població mundial que viu en condicions pèssimes als seus països d'origen.

Pel que fa a la dinàmica poblacional, s'observa actualment una tendència al creixement del nucli vinculat a l'assentament definitiu de persones procedents del centre de la Regió Metropolitana de Barcelona. Però aquest assentament no necessàriament coincideix amb la localització dels llocs de treball de les persones establertes, cosa que planteja altres nous reptes a l'administració i l'economia locals.

Finalment, cal fer esment que en els darrers 30 anys, les superfícies agrícoles útils i treballades han estat arraconades per la industrialització, la urbanització i els serveis. Per aquest motiu, partides senceres de terra, sovint conreades contínuament des de l'Edat Mitjana ja no hi són, mentre que masies igualment antigues o bé s'han abandonat o bé s'han convertit en habitatges secundaris; en pocs casos s'han deixat en mans de masovers i continuen més o menys l'activitat tradicional. El repte es troba actualment en establir els mecanismes per fer efectiva l'articulació entre el desenvolupament econòmic local i la preservació de l'entorn i de la qualitat de vida. La disponibilitat d'institucions, instruments legals (Planejament General, plans especials, figures de protecció especial del patrimoni, etc.) i mecanismes de control i participació democràtics, així com una més general conscienciació sobre la importància del desenvolupament sostenible, haurien de fer-ho possible. Figaró-Montmany aposta, actualment, per això.



Per saber-ne més:

Oliver, J: Història de Figaró-Montmany. Vol. 1: Figaró abans de ser-ho, Ajuntament, 2000.
Oliver, J: Història de Figaró-Montmany. Vol. 2: Èpoques moderna i contemporània (en premsa)

  • Sant Pau de Montmany

    Sant Pau de Montmany

  • Santuari de Puiggraciós

    Santuari de Puiggraciós

  • Sant Cristòfol de Monteugues

    Sant Cristòfol de Monteugues

  • Fonda Petit Fornos

    Fonda Petit Fornos

  • Hotel Congost

    Hotel Congost

  • Torre de l'Àngelus, any 1914

    Torre de l'Àngelus, any 1914

  • Polígon industrial

    Polígon industrial

  • El Figaró avui

    El Figaró avui

Ajuntament de Figaró–Montmany
Carretera de Ribes, 42-44
08590 Figaró-Montmany
Telèfon 938 429 111

Amb la col·laboració de:

Logo Diputació Barcelona